Marnaton. Cap de Creus - Cadaqués '09

(Records de l’estiu de travessies '09, dissabte 5 de setembre)

La crònica que va a continuació tractarà el Marnaton 2009, un gran repte de 6’5 km des del Cap de Creus a Cadaqués, i que unes severes condicions meteorològiques van aigualir.

Cadaqués, sols dir que el lloc (badia, cales, etc), el poble, l’aigua transparent, i el tram final de muntanya per la carretera, el converteixen als meus ulls (de pobletà de la Plana) en una espècie d’altre món. I em va saber mal quedar-me únicament un dia ja que s’hi podem trobar múltiples possibilitats d’oci! ...Però.... se van fer altres coses, com vore el Museu-TEATRE Dalí de Figueres (no em va agradar!), Besalú, etc.

Tornant al repte en si. Marnaton és un esdeveniment amb una molt bona pàgina web, allí teniu tota la informació i més. I aclarir-vos que és un repte de veritat especial, i no sols per eixos 6’5 km que, per a mi,és una bona hora i mitja sense parar a la vegada que competeixes amb gent d'un gran nivell (hi ha catalans i catalanes que són bales), sinó per la bellesa i duresa del tram Cap de Creus a Cadaqués (per alguna cosa li diuen la Costa Brava) i poder sobreviure a la famosa Tramuntana! També perquè t’obliguen a utilitzar neoprè (algo desconegut per a mi i un imperatiu que tot nadador d’aigües obertes acabarà sofrint: tipus, preus, talles, escorxadures).

Això seria en condicions normals, però la veritat és que des de l’arribada a Cadaqués el divendres, i a mesura que es feia de nit les condicions meteorològiques van anar empitjorant: a part d’amenaçar tempesta per moments, va aparèixer un vent del nord amb prou força per assegurar una travessia molt moguda, la famosa Tramuntana. “No es por vacilar” però eixes condicions m’atrauen, i li confereixen una èpica major a la travessia; per altra banda calia pensar en tothom, com feu l’organització, i dir que les previsions ben aconsellaven l’anul·lació de la prova per la seguretat de tots els implicats (nadadors, caiacs, barques, organització). S’esperava Tramuntana força 7, de fet ja en el briefing va pegar un par de bufits que quasi els desmunta la paraeta; i ací és on l’organització ens va sorprendre tenint preparats “els plans”, fins a 4!

Nit fosca, ben informats al briefing col·lectiu i amb la bosseta de la travessia (casquet amb número, xip, regals), pizza a l’estómac, era hora d’anar cap a l’hotel a descansar amb unes ventolaes a l’esquena que feien mala espina. Així i tot, jo me’n vaig anar a dormir conservant l’esperança de fer el tant esperat per mi Pla A,... mes la persiana de l’habitació no va parar en tota la nit d’advertir-me del meu error.

M’alce bé amb forces i bon ànim, tot preparat, esparadrap a l’esquena,..... però..... com sempre feia tard,...... almenys esta volta no es va notar ja que l’organització (MOLT ENCERTADAMENT: hi havia Tramuntana força 7, amb ratxes de 8 i eixes onetes “cabrones” d'un metret) van posar en marxa el Pla D (eixir de la platja de Sa Conca i fer un circuit en la badia, amb dos trams amb vent en contra i un a favor: Sa Conca - Platja Gran – Els Furellons – Platja Gran) i la comitiva passà per davant de l’hotel. Caminant arribem a la platja de Sa Conca (que estava darrere de l’hotel), altra perla xe! On gairebé tothom es va ficar el neoprè amb un cert aire festiu (encara que senties a bastant gent cabrejada per no poder fer el recorregut original). I passant el control de firmes, per evitar sorpreses desagradables a l’organització (com aquella d'uns germans en la travessia Benicarló-Penyiscola), vaig vore certes cares cèlebres com la de Luís Moya o la de l’Acebes del Polònia, l’actor Bruno Oro, i també de sobte la de Juan Boix, un dels més famosos Travesios de Burriana.

Ens saludem cordialment i amb ell entre a escalfar un poquet i col·locar-nos on estaven tots el casquets verdets (els “professionals”), últimes indicacions de l’organització i mini eixida.... o eixida?? Com la platja era de pedres devíem anar a unes boies, esperar als quasi 400 nadadors i fer la línea de sortida. Lo de quasi sempre.... es arribar a les boies i uns continuen, per sort uns quants ens posem a cridar, uns paren, un parell no,... se senten uns quants a la “merda” (crec que també ho vaig dir) i a saco.... clarament eixida nul·la!! I així va començar la travessia, casquets verdets a tota ostia, els grocs dins l’aigua amb cara de sorpresa i els rojos amb l’aigua als turmells.

I tota la travessia quasi a tope (personalment la meua millor travessia: em vaig buidar a consciència i vaig aguantar), intentant seguir a Juan, en l’eixida abans de girar vaig tindre que afluixar un poquet i se’n va anar; però amb el primer tram a contra vent vaig anar recuperant i ens van ficar a nadar junts fins que vam agafar un grupet. Amb ells vam pegar la volta a la Platja Gran i cap Els Fullerons, que són unes roques al mig de la badia, i a mesura que ens apropàvem augmentaven la velocitat però per la Tramuntana que empujaba que no veas. I llavors un poc de caos, ones i poca visibilitat, es partís el grup, jo seguisc al caiac, el grup gira quasi per damunt de les roques (més de u es va tallar). Total, gire i em trobe tornant a la Platja Gran, la recta final, amb un vent en contra fortíssim i sols un cabet davant, aconseguisc ficar-me als seus peus i llavors a mesura que ens anem resguardant més del vent es fica a tirar com un condemnat o condemnada perquè veien l’estil i com feia peus vaig pensar “esta és una xica”.

I res més, el grup amb Juan Boix va entrar amb un temps de 50:03 minuts (17è de la general i 5è de la categoria), i jo vaig fer 50:57 (24è de la general i 7è de la categoria), i si, ho vaig encertar, vaig seguir a la tercera classificada absoluta (per a mi tot un èxit), sols que al final no podia més i se’n va anar un poquet.

Finalment amb el Pla D vam nadar uns 3600 m, dins la badia (mireu les fotos!), jugant amb el vent i ben dirigits pels caiacs, i la classificació copada pels màquines: Roger Rabassa (41:11), Daniel Serra (41:21), Damian Blaum (41:28), Xavier Llobet (41:34); i les dones amb Esther Nuñez (45:57), Mercè Oliveras (48:57) i Imma Raurell (50:42).

Ressaltar a l’organització, per moments pareixien uns professionals vinguts de terres saxones amb els seus briefings, feedbacks,... mantenint al mateix temps el calor amb els nadadors, i sobretot per preocupar-se tant de nosaltres i prendre tant difícil i encertada decisió.

Res més (per fi!) animar a tots els nadadors a fer aquesta travessia (una de les grans clàssiques com Cullera, Ebre, Tabarca). Donar les gràcies a l’organització, voluntaris, caiaquistes,... i tothom per fer-la possible. I especials agraïments a Miralles i Núria per acompanyar-me i passar-ho tan bé com jo (i a Elisa per ser tan bona amfitriona).